De vegades ens podem sentir malament perquè carreguem amb coses que no ens toquen o perquè hem dit que sí a alguna cosa que no ens acaba de quadrar…
El nostre fill no fa cas a la mestra i ens han cridat l’atenció a l’escola. Hem assumit una tasca a la feina però estem sobrepassats i ens està passant factura. Li hem fet un favor a un amic però no acabem de sentir-nos a gust amb el que hem fet.
La qüestió de posar límits és ben important i sovint resulta més fàcil de dir que de fer. Però, per què ens costa dir que no?
Dir que no a una altra persona implica recordar-li que les coses no poden ser totalment com voldria. Implica frustrar-la i d’alguna manera disgustar-la. Sovint quan posem límits ens fa por que ens rebutgin o ens deixin d’estimar. Per altra banda, quan diem que no també ens estem dient a nosaltres mateixos que tenim els nostres límits (justament) i això ens pot costar d’acceptar, especialment si som persones molt auto-exigents: no ho podem tot.
De vegades tenim la creença que un bon pare o mare, un bon treballador, un bon espòs o esposa és aquell que diu sempre que sí i dona tot el que s’espera d’ell o tot el que se li demana; en canvi, si diem que no i amb això l’altre se sent malament, sentim que som dolents o egoistes. I és que posar límits implica renunciar a ser el pare, el treballador o el company perfecte. En el cas dels pares i les mares, frustrar els fills pot reactivar el malestar que vam sentir quan els nostres pares ens van frustrar a nosaltres. Si no tenim ben col·locat o paït aquest aspecte de la nostra pròpia infància ens resultarà més difícil poder fer-ho bé.
I què passa si no sabem posar límits? Res de bo… Assumir tasques que ens sobrepassen o fer coses que no ens venen de gust no és gratis, té sempre un cost personal: estrès, insatisfacció, ràbia, ansietat, insomni… En el cas dels infants, no saber fins on es pot arribar els genera molta confusió, neguit, empipament… que pot traduir-se en hiperactivitat, explosions d’agressivitat o expressions a través del cos (mal de panxa, fer-se pipi, etc.) entre d’altres.
És important, doncs, poder reflexionar sobre si estem donant més del que estem disposats i dels motius pels quals no hem pogut posar els límits que haguéssim volgut. Si veiem que tots sols no ens en sortim, consultar amb un psicòleg pot ajudar.
Carmen Monsonís
Psicòloga General Sanitària. Número de col·legiada 22026.
